Inici: Era del Rector davan l’Oficina de Turisme - Carrer Nou - Plaça de l’Església (església parroquial) - Carrer de les Fonts ( el forn de pa - Casa de la Vila – plaça del Porxo – primera era, explicació de la vatuda – vista de la Ninota – vista del Picoarandan) - Carrer de Ponte (vista del paisatge – segona era – rellotge de sol) - Les Eres ( tercera era) - Carrer del Calvari - Carrer Major - Carrer de l’Abadia (església Vella – fosar – Abadía – cal Macià) - Carrer Nou (creu a la paret) - Era del Rector.

Explicació de la ruta
El poble. El poble es situa al turó que ocupa la part central de la vall. L’emplaçament en un terreny costerut explica el desnivell que hi ha entre les cases de la part baixa i les del cim, que condiciona la disposició dels carrers. L’entremat dels carrers del poble és realment complex, com correspon a una població que s’ha anat formant aprofitant les irregularitats del terreny i salvant els entrebancs de la topografía.

L’església parroquial de Santa Maria
Un dels edificis més destacats de Capafonts. Aquesta construcció va substituir l’antiga església románica, situada al costat del Cementiri Vell. L’església és d’estil neoclàssic, de planta de creu llatina, amb tres naus i cúpula. La façana és l’element més remarcable del temple parroquial. Els angles, el rosetó i la fornícula central són de carreus, mentre que la resta de maçoneria. A la fornícula central hi ha la imatge de la Mare de Déu que va ser arrencada als anys 30, fins que sigué retornada al seu lloc. L’altar majó és dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, amb un mural pintat al fresc que ocupa tot el pany de paret de l’absis obra del pintor alcoverenc Laureà Cátala. L’església conté altres 8 altars: el de Sant Roc i el del Nen Jesús que provenien de l’església Vella, el de la Mare de Déu del Roser, el de la Mare de Déu dels Dolors, el del Sagrat Cor, el de la Immaculada Concepció, el del Sant Crist i el de la Mare de Déu de Barrulles provinent de l’ermita i joia artística de l’església, (d’alabastre policromat realitzada al segles XV). Actualment, també trobem el de Sant Abdón i Sant Senén , col•locats l’any 1984 en el lloc que antigament ocupava l’altar de la Mare de Deu dels Dolors. Duarnt la Guerra Civil, l’eglésia va patir molts desperfectes.

Les campanes
Per la seva importancia històrica i pel significat per la gent de Capafonts, cal consider-les com un element individualitzat. Hi ha tres campanes. La més gran pesa 250 quilos, té una extensa inscripció que ocupa gairabé tota la superficie exterior, i és la que toca les hores. La mitjana pesa 180 quilos, també té inscripcions amb una dedicatoria a sant Marc i santa Bárbara, a l’autor Francisco Badrinas i a l’any. La més petita pesa 110 quilos i també té inscripcions. Les campanes han estat un element fonamental de la vida dels capafontins, atès que, a més de la seva funció primordial, la de cridar els fidels als serveis religiosos, tenen una funció de regular els horaris dels treballs del camp. En èpoques pasadse, quan els rellotges no abundaven, els tocs de campana avisaven els pagesos de l’hora de dinar, o de reprendre la tasca. Això ha fet que a Capafonts les campanes es considerin quelcom propi, i són molt arrelades a la vida del poble, i també han estat motiu d’enfrontament amb gent forània quan es tractava de defensar-les. Per exemple durant la guerra civil, hi hagué un intent d’endur-se-les per tal de fondre-les i destinar-les a la fabricació d’armament. Aquestes foren defensades amb decisió i no es tocaren del lloc.

La Ninota
És el nom que es dona a una roca de 40 metres d’alçària separada del cingle del qual forma part i que adopta la forma d’una columna eixamplada per la part superior. La ninota es troba en fase de separació, previa a la caiguda. Pel que sembla fa unes dècades es podia arribar al cim de la roca saltant des de la single, per l’escassa separació que hi havia. És una de les roques emblemàtiques de Capafonts.

El Picorandan
Es troba a la carena de Serra Plana, la qual, com s’ha dit, és l’extrem dels Motllats. Es tracta d’una mena d’apèndix que sobresurt que presideix la vall de Capafonts. Hi ha diferents opinions sobre l’orígen i significat del nom. Segons el profesor Coromines, és una forma mossàrab que significa “bec d'oreneta”. El Picoarandan és un dels signes d’identitat del poble.

Les eres
El cereal era un dels conreus tradicionals del poble abandonat ja fa anys. De la importancia d’aquest cultiu, especialment el blat, en són testimoni les nombroses eres que existiesen. La concentració més important d’aquestes la trobem a la part més alta del poble conegut amb el nom de « les Eres » (amb un total de cinc eres). Aquesta concentració s’explica pel fet que és el lloc del nucli on és més freqüent i més fort el vent, el qual és un element imprescindible per a la batuda del blat, en l’operació de ventar, separar el gra de la palla. Pel nucli en trobem moltes altres amb els noms corresponents als seus propietaris, i gairabé totes tenen murs de contenció, (necessaris per construir-les en llocs de topografia esquerpa), necessaris per condicionar una superficie plana prou gran, que a continuació s’enllosava.

El fossar vell i l’església Vella
El fossar vell o cementiri vell, era darrera de l’abadia, i es va concervar intacte fins al 1975, quan va ser urbanitzat i destinat a parc infantil. Al costat d’aquest cementiri hi havia l’església Vella, de la qual es conserva la paret dels peus, d’uns cinc metres, que devia correspondre a l’amplada del temple. L’entrada era situada, probablement en direcció nord a la banda oposada del cementiri. Es troben aliniades l’abadia, el fossar l’església antiga, i l’Era del Rector situada a l’entrada del poble.

Cal Macià
La única casa amb façana historiada del poble. Un edifici de gran valor històric de l’època medieval, localitzada al carrer de l’Abadia. Aquesta casa degué constituir el centre de poder de Capafonts per la seva ubicació en el poble, (al costat de l’Abadia i de l’antiga església Vella). Presenta una façana molt interessant, bastida amb carreus ben treballats i amb marques de picapedrers, del mateix tipus de les que hi ha als carreus de la Font Vella actualment treslladats a les escales de l’església quan fou desmantellada la font. Cal destacar també, l’escut de damunt la porta de dovelles, amb una incripció i com a figura heráldica conté un colom o una merla. Aquest fet ha fet sorgir una tradició-llegenda que diu que Cristòfor Colom era nat en aquesta casa. Al interior hi ha les dependències habituals d’una casa destinada a l’habitage: un séller amb el cup, un petit estable a una banda i un altre gran a la banda oposada, el qual forma part actualment de la casa que es construí al costat, cuina, rebost, corral per l’aviram, etc. Amb molta probabilitat va ser la residencia del representat del comte de Prades a Capafonts. Aquesta hipotesi la reforça un document del 1282, en el qual es fa esment de Pere de Capafonts, el qual degué ser un feudal del comte, i aquest deguera residir a l’única casa histporiada del comte.

El forn de pa
És un dels elements més importants de Capafonts, tant per la seva antiguitat com per la seva significació humana i la importancia de la vida del poble fins època molt recent. És un conjunt antropológic molt interessant que ens permet saber com era un forn de pa medieval remodelat en el vuit-cents. Localitzat sota la Casa de la Vila està situat 2 metres per sota al carrer, i el forn té 4 metres de diàmetre, i encara presenta el color que s’ha ant formant amb el pas dels segles. En un primer nivell, es troba la màquina de pastar, d’un model de finals del segle XIX i que es trobà en servei fins que s’acabà l’activitat l’any 1985. Té 2 motors: un elèctric i un altre de gasolina, que era l’únic existent abans de que hi hagués electricitat al poble. Aquest darrer és un model antic, de l’època en què fou instal•lada la màquina de pastar i presenta com accessoris imprescindibles una gerra de cerámica de dimensions respectables que contenia l’aigua de refrigeràció del motor i un tub que conduïa els gasos d’escapament fina a la fumera del forn. Al nivell inferior es troba la pastera, les caixes on es col•locava el pa en la fase de fermentació abans d’enfornar, el dipòsit de la cendra i el forn de coure. Es conserven també les pales i els estris necessaris per la feina del forner. El forn és medieval. L’any 1855, com a conseqüència de la llei desamortitzadora de Madoz, va ser incorporat a l’Estat com la resta dels béns propis de Capafonts. Històricament es concedia la seva explotació pel sistema d’arrendament, es llogava. A moltes cases no hi havia forn, i es portava a coure allí de la forma més tradicional i encestral, aconseguint que el pa de Capafonts tingués un gran fama.

El “Porxo”
En el “Porxo” o placeta del Grèvol, antigament hi havia un porxo que ha donat de forma popular el nom a una de les places del poble on es concentra molta de l’activitat del poble. Al costat d’aquesta plaça trobem la Casa de la Vila, el local social, la sala de festes, la llar de jubilats i la biblioteca municipal.

Creu a la paret del cementiri Vell
És una creu esculpida en una pedra de la paret del antic cementiri la qual es pot observar des del carrer Nou (del costat de l’oficina de turisme). Per el model i la forma que va ser esculpida, en relleu, es podria tractar d’una creu càtara, que indicaria la presencia d’alguns reductes càtars per les Muntanyes de Prades. Es té constancia d’altres creus similars en altres cementiris d’altres poblacions.